Ara que ve l’estiu, no volem que ens quedi arena als peus quan sortim de l’aigua… Quina murga!

 

“En dies de calma i d'aigües molt clares, els veiem immòbils sobre l'arena entre dues motes d'ictínies, somnambúlics.”

—Josep Pla, "Bodegó amb peixos" (1950)

Espillet, espillet, digue'm una cosa: qui és la més preciosa? Algú de vosaltres recorda aquestes paraules?

 

“El cel és clar i desmoblat; les aigües són d'un verd cobalt diluït; els menors detalls de l'habitat queden com immobilitzats sobre l'espill de la mar."

—Josep Pla, “Cadaqués” (1947)

La gent de Granera escombra amb l’escombra i la gent de Tortosa agrana amb la granera. I una no és menys normativa que l’altra!

 

“Quan passàvem per la cuina, va agafar cinc de les graneres noves i lluents, i ens en va donar una a tots.”

—Baltasar Porcel, Solnegre  (1961)

Com es diu “más vale pájaro en mano que cien volando”? Fàcil! “Més val un moixó a la mà que una àguila volar”.

 

“Veure una família de déntols nedant com enfollits darrera d'un vol de petits moixons --a Cadaqués, joells-- i tancar-los dins la cularsega d'una cala, és un espectacle.”

—Josep Pla, “Bodegó amb peixos” (1950)

Sabies que els espaguetis, a part de fer-los a la carbonara, també els pots fer amb salsa de tomata? Sí, sí: tomata! Encara que a tots els envasos en català hi hagi escrit “tomàquet”, també podem dir “tomata”.

 

“Això del disputar ho diuen en la sang; disputaven per tot i per res: perquè a l'una li havian donat un tall més de tomata que a l'altra."

—Víctor Català, Drames rurals  (1902)

Les besades han estat, des de sempre, un dels objectes predilectes de l’art!

 

“I allà, tan lluny de la pàtria, empeltàrem la nit de besades i tendresa sota uns estels que ja mai més no ens serien hostils.”

—Carme Riera, Jo pos per testimoni les gavines  (1977)

No sabeu lo fato que vam menjar: embotits, mariscada, arròs de llamàntol, i crema catalana! Un àpat de sortir rodolant!

 

“Madame havia demanat un carruatge d'estació, i fent carregar a corre-cuita tot lo fato, madame havia abandonat l'hotel sense dar propina ni a la cambrera.”

—Narcís Oller, La febre d’or  (1892)

Segons la llegenda, va ser gràcies a una maçana que Isaac Newton va començar a reflexionar sobre la llei de la gravetat.

 

“Si menja safanòria i sal marina | flor de taronger, flaons, cócs de maçana | ai, la flor de tarongina."

—Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol  (1979)

No falla! Sempre que arriba l’estiu, els xiquets treuen els poals per jugar amb l’aigua i l’arena.

 

“Una llum cruel esgarrinxarà a unglades la vella pell del magraner, es vessarà al poal sense corriola, s'endinsarà pou avall...”

—Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini  (1981)

Quan acabarem els exàmens, tindrem temps per fer lectures a la platja, excursions a la muntanya, festes majors, viatges… Quina manera de xalar!

 

“Però aquell dia la Mari Cruz havia encaixat amb ganes el monòleg, i per dintre xalava només de pensar en els diners que cobraria, tants, que mai no s'ho hauria imaginat."

—Montserrat Roig, L’òpera quotidiana  (1982)

Mareta meua! Quin munt de escuranda! Plats, gots, paelles, olles…

 

“Si xerrem molt és que tenim xerrera; doncs si xalem molt, xalera. Però el derivat que em crida més l'atenció és l'escuranda."

—Màrius Serra, “El punt avui” (14 de juny de 2012)

Sabíeu que, a gran part del territori, fesols i mongetes seques fan referència a la mateixa cosa? La tria, en tot cas, depèn del dialecte. 

 

“Terres de blat i de castanyers, de fesols, de freixes i nogueres."

—Salvador Espriu, Laia  (1932)

Gaudí feia art amb les manises! Les del celobert de la Casa Batlló, per exemple,  semblen ones d’aigua!

 

“Donen la cara una fila de casetes baixes de reixes verdes i blaves i taulells de manises multicolors fent sanefes i garlandes de flors...”

—Joan Francesc Mira, El desig dels dies    (1981)

Sabíeu que ‘roig’ i ‘vermell’ són colors diferents? Semblen sinònims, però no ho són del tot. La realitat, però, és que l'ús popular no té en compte aquest matís, sinó que en distribueix l'ús en funció del territori.

 

“La flama va traçar un arc roig i va morir a la negror de l'aigua."

—Jesús Moncada, Camí de sirga  (1988)

Es tracta d’una expressió que s’usa en vocatiu per demostrar admiració, alegria, entusiasme, enuig, etc. Per exemple: “Acabem, xeic, que farem tard!".

 

“Era de Flix i, com tots els flixancos, deia «txeic». Però ell devia ser un flixanco elevat al quadrat, perquè deia txeic, txeic, cada dues paraules."

—Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera     (2011)